Darrere l’objectiu: Silenci, solitud i el repte de ser dona en la natura salvatge
Fa temps que volia expressar-me sobre el meu camí entre la natura. No soc una fotògrafa purista, ni biòloga, però no he descartat aprendre dia a dia. Primer va ser envoltada d’amics que han acceptat la meva companyia inexperta i que, poc a poc, han acceptat tenir-me al costat; no com una càrrega, sinó com una igual en aquest món. El Ferran Salse i el Miguel Montoro han estat els més pacients, carregant amb mi sense objeccions i amb respecte. Els meus mestres.
Després d'ells, arriba el camí en solitari. Moltes dones sentim que la nit o la solitud a la muntanya no ens pertanyen per "seguretat". Cada vegada que agafo la motxilla quan encara és fosc, no només carrego objectius i trípodes; carrego generacions de pors heretades. "No hi vagis sola", "És perillós", "I si et passa alguna cosa?". Durant molt de temps, aquestes veus van ser més fortes que el meu desig de veure el despertar del bosc. Però, any rere any, he decidit que la meva passió no seria presonera de la ma condició de dona.
He deixat de demanar-me permís per estar sola, per sortir de nit i per ocupar el meu lloc en el món de la natura.
[ 
1. Superar la barrera del "No puc"
La primera vegada que quasi vaig quasi dormir en un hide, o que vaig caminar sola sota la llum de la lluna o la negra nit, el cor em bategava a la gola. Però en lloc de fer mitja volta, vaig aprendre a escoltar i a reconèixer els sons: els dels arbres secs o vius, el pas lleuger entre rames de petits mamífers o rèptils, el gemec de les guineus o els cants dels reis de la nit. Vaig descobrir que la por a la solitud no era por als animals, sinó a una fragilitat imposada.
Avui, la solitud triada és el meu luxe més gran: és on soc més jo, on penso que soc invisible per a la fauna i totalment present per a mi mateixa. Sentir aquest plaer en solitud és lo millor que he descobert. Remenar el mapa cercant camins, anant poc a poc sense un destí, omplir els mapes de mil posicions desades... Sento tanta connexió amb el silenci! Em fa vibrar quan un rapinyaire xiscla, o quan una guatlla t’ha vist i no la trobes, però la reconeixes. O cercar durant anys els lluents oriols i, un cop per fi, es fa fàcil.
He après que estar sola al camp no em fa feble, em fa mestra del meu destí. Quan deixes enrere el soroll de la societat que et vol protegida, descobreixes que la natura no t'ataca: et reconeix.
Any rere any, he transformat la por a la soletat i a la foscor en una eina de treball. La nit ja no és una amenaça, és l’escenari on soc lliure, on la meva paciència i la meva calma dicten les regles, no el meu gènere.
2. La calma com a eina i l’observació conscient
La fauna detecta l'estrès. Si tu estàs en pau, ells apareixen. Per això, l’observació conscient no es tracta només de "fer la foto", sinó d'entendre el comportament de l'animal.
Observar és saber que les estacions no van dins d’un calendari, sinó de molt més. És el moment en què canvies la por pel respecte i la curiositat, i llavors tot canvia; Es tot pau, harmonia, calma i si tot va be, la recompensa a la paciència
3. Ús de la tecnologia com a aliada
En aquest aprenentatge, l’ús de l’aplicació Merlin Bird ID m’ha obert un nou front, aquest cop auditiu. Obrir l'app enmig d'un bosc i veure com els sons es transformen en noms... i, poc a poc, poder dir: "Aquest t’he reconegut". Un nou check!
És com tenir un traductor de la natura a la butxaca. T'ajuda a identificar qui hi ha abans de veure'ls, preparant-te a observar els moviments des d’on prové el so.
4. La logística invisible: El repte de "fer un pipí"
Ser dona fisiològicament i anar en companyia es resta sovint en un neguit de recerca d’un espai discret.
Dins el hide, molts cops faig observatoris on és impossible sortir per no destorbar la invisibilitat. No saps com aconduir-ho, fent que la paciència es torni en una necessitat obsessiva de sortir. La discreció i el silenci són sagrats. Portar un pot hermètic no té glamur, però és la diferència entre aguantar-se hores (i patir) o gaudir de l'espera. És una gran solució, barata i lleugera.
L'altre gran aliat és l'embut de silicona (FUD). Aquest petit invent m'ha donat una total autonomia en sortides mixtes o en llocs on no et pots despullar. Poder fer pipí de peu, sense haver de buscar un amagatall impossible o passar fred, és, literalment, un empoderament logístic que et permet centrar-te en el que realment importa: el visor de la càmera.
5. Superació amb orgull
Cada any que passa, les pors s'han anat buidant. No soc una "dona fent fotos", soc una fotògrafa de fauna, en aquest moment, que ha hagut de lluitar contra prejudicis per arribar on soc. I ho dic amb el cap ben alt.
Les meves fotos no són només imatges; són la prova que les barreres només existeixen fins que decideixes que aquestes no son reals.
Comentaris